Als contes d A les dues seran les tres, la memòria es converteix en revisió de l experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l estat d ànim, il·lumina, pertorba o re conforta.

Esdeveniments històrics o anècdotes deli beradament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqüent i persuasiva, en què Sergi Pàmies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, apro fundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l equilibri entre la ironia i la perspicàcia.

Tot al servei d una mirada, resignadament incerta, sobre el pas ja sigui endavant o enrere del temps.